Els colons de Catan (dBalears, 15/06/08)

Segons alguns entesos, el joc familiar de sobretaula per excel·lència del segle vint és el Monopoly. Sigui dit de passada, entre aquests entesos no cal buscar-hi Podolski, un jugador de futbol de la selecció alemanya i d’origen polonès que ens ha deixat bocabadats aquesta setmana amb una frase per a la posterioritat: “el futbol és com els escacs, però sense daus.” El Monopoly, que sí inclou daus entre els seus elements, ha esdevingut una icona de la cultura popular, diuen que als Estats Units, però sembla que per aquí ens n’hem contagiat de forma aguda. És un joc basat en l’especulació immobiliària i per guanyar has de netejar els teus contrincants, els has d’arruïnar. Pel camí i per poc que badis, pots acabar a la presó. Les similituds amb el món real són tantes que hom no pot parlar de metàfores: tot sovint pot resultar difícil distingir el relat de les coses tal com són, del que podria ser una crònica d’una partida de Monopoly, real o inventada. Per ventura, el millor que es pugui dir del Monopoly és que es tracta d’un joc fruit de la seva època: neix als Estats Units cinc anys desprès de la gran fallida del 1929 i el tauler i regles de joc representaven allò que no havia pogut ser i que possiblement començava a repuntar desprès de la crisi. No em puc estar de pensar que el Monopoly potser un gran instrument per explicar, d’una forma entenedora, una part del joc econòmic del final del segle passat i els primers anys d’aquest. I ja començam a saber on ens ha dut tot això.

Tanmateix -i aquesta és la bona notícia- al Monopoly sembla que ja li ha sortit una alternativa amb connotacions que obren una petita escletxa per a l’esperança, i ja em disculparan les ingenuïtats associades. Es tracta d’un joc creat el 1995 amb el nom “Els colons de Catan” i també és un joc de sobretaula i apropiat per ser jugat en família. Catan és una illa verge a la qual hi arriben els colonitzadors, és a dir, els jugadors, que s’instal·len a llocs diferents i comencen a construir-hi assentaments, carreteres, a explotar-ne els recursos naturals… i tot allò que està relacionat amb el que anomenen civilització. Fins aquí pot semblar que es tracta d’un altre Monopoly, només que per comptes d’estar ubicat a una ciutat amb carrers i edificis, està localitzat en una illa verge. Però les diferències van molt més enllà i estan, sobre tot, a les regles del joc: aquí no es tracta d’arruïnar els altres jugadors ni només d’acumular riqueses, en forma de matèries primeres, infraestructures i d’altres bens. De fet, un jugador pot guanyar només si ajuda els altres jugadors. Normalment quan una partida acaba -acostumen a durar entre una hora i dues- el guanyador té deu cartes de victòria, i els altres jugadors en tenen set, vuit o nou. Sense col·laboració no hi ha victòria possible i la millor manera d’ajudar-se un mateix és ajudar els altres i compartir allò que sobra o, senzillament, el que li fa falta a l’altre.

Aquests són uns valors molt més interessants que els associats al Monopoly i que més enllà del tauler de joc de Catan, sembla que estan emergint amb una força imparable i com una característica del segle vint i u. Són també els valors associats a moviments com el programari lliure o els continguts educatius oberts i tot un seguit de moviments emergents basats justament en la col·laboració i en compartir recursos i sabers. D’aquests moviments ja n’havia parlat altres vegades, però encara no havia sentit a parlar d’aquest joc que hi encaixa perfectament en la línia de pensament i acció. En definitiva, si el Monopoly va marcar l’evolució del segle vint i aquest ha acabat com ha acabat, les expectatives associades als més de quinze milions d’exemplars venuts dels colons de Catan, deixen un marge relatiu per a l’esperança per a aquest segle. Ja els hi havia anunciat que avui m’haurien de perdonar les ingenuïtats.