Res a témer (dBalears, 3/03/2013)

portada del llibre de Barnes
Julian Barnes comença el seu llibre Res a témer afirmant que no creu en Déu, però que el troba a faltar. No queda gaire enfora de la de Buñuel quan es declara “agnòstic, gràcies a Déu”, però potser té un aire més solemne. Tot el llibre de Barnes gira a l’entorn de la mort i com l’encarem. Emmarcat en el seu context familiar, s’ajuda de moltíssimes referències literàries, entre les que destaquen les de Jules Renard, la qual cosa fa que molts crítics llegeixin el llibre de Barnes com un homenatge a l’escriptor francès. De les moltes reflexions que configuren Res a témer, particularment me’n va quedar una relativa a la constant cerca de la immortalitat, individual i col·lectiva. Planteja la idea d’un Déu terriblement irònic que ens convida a un joc en el que hi ha moltes portes, darrera una de les quals, suposadament, hi ha el premi, la immortalitat, la vida eterna. Diu que una bona part de l’atractiu del joc resideix en el fet que algunes d’aquestes portes tenen reclams per enllepolir-nos, com poden ser una forta olor d’encens, música etèria, llums daurades, promeses, … però que la gran ironia -ratllant el sarcasme- és que totes són falses: no n’hi ha cap que dugui a la immortalitat. La qual cosa no treu que hi hagi estols de predicadors que, tot i que no tenen ni la menor idea de quina és la porta correcta i com obrir-la, es vanten que ells tenen la clau de la vertadera i asseguren als seus seguidors el camí per arribar-hi. De tot plegat, la conclusió que l’autor extreu és la que resumeix -a mode de declaració de principis- el títol del llibre: res a témer.

Per una d’aquelles casualitats, vaig acabar de llegir l’obra de Barnes ara fa dues setmanes, pocs dies abans que esdevingués la mort sobtada de la meva mare i, és clar, moltes de les reflexions en ella contingudes em van venir de manera immediata al cap. Pens que la mare era creient i, per consegüent, sí que hi creia en la immortalitat, però, tot i que seguia el joc irònic, estic convençut que ella tenia més per mà un concepte d’immortalitat més simple que el de la vida eterna. Una immortalitat real i més bona d’entendre per a tothom, encara que potser no tan ostentosa com la que ens prometen, vull dir, aquesta altra vida, espiritual, lliure de les servituds del cos, que és la que hom viu en el record dels que es queden i, també, a través de llur descendència. Ella n’estava molt de la seva: fills, néts, renéts i, de manera més o manco explícita, deia que aquest era el seu llegat -i el del seu marit- i tota la seva vida. Per tot això, estic convençut que ella no tenia res a témer. Fet i fet, la por és per als que quedem, perquè són les absències les que realment fan mal. Descansi en pau.

Amigues?

façana de la cafeteria
He anat a esmorzar a una cafeteria que està davant l’hotel (ja no puc menjar més ous aquesta setmana). Quan he arribat, darrera meu, venien dues velletes, aparentment simpàtiques i fràgils, de més de 70 anys, segurament angleses. Els hi he aguantat la porta ja que no crec que elles l’haguessin pogut obrir, m’han donat les gràcies i s’han disculpat per passar-me davant, però jo els hi he dit que no tenia pressa (encara no eren les 7 el matí). Primer n’han despatxada una, xino xano, i se’n anat a seure, també xino xano. Desprès han començat amb l’altra i la cambrera se’n ha adonat que no li havia donat plat a la primera pel croissant que havia agafat, per la qual cosa li ha dit una cosa com ara:

- Aquí té un plat per a la seva amiga.

- La meva amiga? La meva amiga? És la meva germana bessona. La meva amiga!

A la qual cosa i vista la seva expressió de cara jo li he dit que, tanmateix, devien ser amigues. I m’ha contestat, fitorant-me amb la mirada:

- Amigues! Germana bessona! Qui pogués ser única! Ai, si tornàs a néixer … voldria ser única i no tenir o ser una còpia d’una altra.

Una manera com qualsevol altra de començar un dia plujós de primavera a Toronto.

P.S.: Per cert, desprès me’n vaig adonar que el nom de la cafeteria és Second Cup. Qui sap si el van triar justament per mor d’això.

Ni Harvard (dBalears, 29/04/2012)

logo d'Open Access
Una de les paradoxes més espectaculars del món acadèmic rau en el sistema de publicació de la recerca, imprescindible per a poder progressar i mantenir-se com a professor universitari o com investigador. El fet és que la publicació es fa essencialment en revistes especialitzades, publicades per editorials suposadament independents, que es nodreixen dels treballs que els envien els acadèmics. La paradoxa estaria en el fet que el negoci de les editorials està basat en recerques que sovint estan subvencionats en tot o en part amb diners públics. Les editorials no retribueixen els autors per les seves obres, i tampoc els revisors de les mateixes, que acostumen a ser altres investigadors, però les universitats i centres de recerca sí que han de pagar -a preu de canari jove- les subscripcions, tant se val si són per les edicions de paper o per les digitals. I la cosa arriba a l’esperpent si hom té en compte que, per afegitó, la qualitat de la recerca s’avalua a través d’indicadors que varen néixer per fer rànquings d’aquests revistes.

És clar que, en el segle passat i anteriors, la feina que feien les revistes era indispensable, atès que era ben bé la única forma que hi havia per a publicar -és a dir, validar i compartir- els resultats de la recerca. Les universitats i centres de recerca feien mans i mànigues per tal de tenir a les prestatgeries de les seves biblioteques el major nombre possible de les millors revistes, ja que eren una eina indispensable per als seus investigadors. Una demanda que ha afavorit la concentració d’editorials especialitzades, la qual cosa ha duit a unes pràctiques ben bé monopolístiques, com la que indica una pujada, en els últims sis anys, de prop del 150 per cent en els preus de les subscripcions, algunes de les quals poden arribar als quaranta mil dòlars anuals. I és clar, la situació actual no és la millor com per anar assumint pujades de cap casta, i menys per un servei que Internet ha convertit en anacrònic. Fins i tot la Universitat de Harvard, través d’un consell assessor en la matèria, han fet saber que aquesta despesa no és sostenible. I el que és millor, no sembla que ho faci per aconseguir descomptes, ja que recomana canviar de la publicació en revistes tradicionals a publicar en obert a través d’Internet, una metodologia que té totes les garanties de qualitat del sistema tradicional i, a més, és molt més immediata. Són bones notícies, perquè si ni Harvard ho pot pagar, ja es poden imaginar com estan les altres. Sort d’Internet i de la publicació en obert.

Llorenç Valverde

Ella sap que jo sé que ella ho sap

segell dedicat a Rowland Hill
Rowland Hill, un mestre i innovador anglès, va ser responsable de la reforma del sistema de correu britànic, iniciada devers el 1834. Aquesta reforma va significar la introducció de novetats com fer pagar les despeses de la carta al remitent i no al destinatari, com havia estat fins aleshores i, també, que el cost de l’enviament fos en funció del pes i no de la distància. Hi ha una història, possiblement una llegenda urbana, segons la qual Hill es trobava en una posada escocesa quan el carter va dur una carta. La madona de la posada va mirar acuradament el sobre i li va tornar al carter tot dient-li que no podia pagar-ne el cost. En un rampell de generositat, Hill va donar els diners al carter i la carta va quedar sobre la taula, sense que la madona li tornàs a fer cas. Passades unes hores i davant la curiositat de Hill, la madona li va dir que havia pogut esbrinar la informació que contenia la carta només llegint el sobre. I és que tenia família que vivia molt enfora i de tant en tant, per saber notícies s’enviaven aquestes cartes, a les quals no hi havia altra cosa escrita que l’adreça de destinatari, això sí -explicà la madona- amb cada línia escrita per una mà diferent, d’aquesta manera, si a l’adreça apareixien totes les cal·ligrafies dels membres de la família, sabien que estaven bé i, el que era millor, tot això de franc. Dit altrament, eren l’equivalent a les trucades perdudes dels nostres dies, la qual cosa indica que per molt que canviïn les tecnologies, nosaltres no canviem gaire.

Fet i fet, avui no cal ni fer perdudes per tenir notícies d’una altra persona d’una forma, diguem-ne, menys intrusiva, com pot ser, per exemple, cercar a Google el nom de la persona, sempre i quan aquesta hi surti, però, qui no surt al Google avui en dia? I qui diu Google, pot dir Facebook o qualsevol altre xarxa social i, més en general, Internet. Cal tenir en compte que, si un hom vol ser discret, és a dir, si la persona que indaga no vol que la indagada se n’adoni, aquesta pràctica no és gaire recomanable perquè la xarxa, ella mateixa, és terriblement indiscreta, tant que, com en el cas de la madona de la història, això de buscar pot arribar a servir per intercanviar missatges -possiblement subliminars- entre les dues persones, la cercada i la cercadora. Dit altrament i, per simplificar, es vindria a tractar d’una espècie de joc del tipus “ella sap que jo sé que ella ho sap” i, per ventura, així provocar alguna reacció. Òbviament, hi ha maneres més simples, però és que les situacions i les persones poden arribar a ser complicades. Molt complicades.

Beneït, i no renya (dBalears, 08/04/2012)

rebut de la compra del segell
Ja ni se’n recordava de com anava tot plegat. Però les instruccions eren contundents i no deixaven cap casta de marge. Havia de ser d’aquella manera i ja estava. Per afegitó, havia d’arribar abans d’un dia determinat, com si això fos tan bo d’arreglar amb aquell sistema i amb tantes de festes seguides. Així que no li va quedar més remei que enllestir l’informe molt abans del que tenia previst, imprimir-lo i, ai las!, enviar-lo per correu ordinari. Sí, ordinari, tot i que, ben mirat, ja no ho és gaire d’ordinari. Doblegar els fulls d’una forma determinada, posar-los dins un sobre, escriure-hi les adreces a mà, un segell i anar a cercar una bústia. Quin embull. Tan senzill que hagués estat escanejar els fulls signats manualment (o signar-los digitalment, que també és possible) i enviar el maleït informe per correu electrònic. Per si un cas, va fer això mateix i el va enviar d’aquesta manera, així segur que arribaria abans de la data límit.

Tanmateix, no li quedava més remei que començar el ritual requerit per enviar l’informe per correu ordinari: primer, la papereria a comprar un sobre (cinc, per no fer rialles), desprès a l’oficina de correus o l’estanc més proper pel segell, però com que eren igual d’enfora va optar per anar a correus. Va entrar, va agafar el paperet del torn, el 56, i per anar avançant feina, es va disposar a escriure les adreces. Va veure que hi havia coa a la taula que semblava destinada justament a això, així que va optar per anar a un tros buit i ben llarg del taulell. Tot just es disposava a treure el bolígraf, quan una veu agra, que venia d’una altra zona de darrera el taulell li va recriminar amb crits irats les seves intencions: “Señor aquí no se puede escribir! Faltaría más! Vaya a aquella mesa d’allí!” Un tímid somriure se li va quedar glaçat a la cara, sobre tot per les formes. Amb prou feines va gosar demanar excuses i, és clar, va optar per no escriure res fins que no li toqués el torn. Per sort, no va ser amb aquell energumen, va pagar els trenta-sis cèntims del segell i va deixar la carta, tot i que no li garantien que pogués arribar dins el termini que tenia, vuit dies. Quan va sortir al carrer, va alenar profundament, ensems que es refermava en que mai més: d’ara en endavant s’haurien de conformar amb la còpia escanejada. Beneït correu electrònic! Arriba a l’instant i no renya.

Llengua i llibertat (dBalears, 25/03/2012)

llaç que molesta al govern de les IB
Primer, la més sofisticada de les tecnologies és la de la parla. La codificació del pensament mitjançant sons va permetre expressar els estats interns de la consciència, fet que va donar una nova dimensió a la interacció humana. La paraula parlada ens va proporcionar un mitjà per a donar estructura al pensament i transmetre’l als altres, així com controlar el temps, atès que va facilitar passar d’enrere cap endavant les nostres experiències. La parla va fer possible publicar i emmagatzemar el coneixement humà. D’aquesta manera, la resta de tecnologies vénen a ser simples pròtesis de la tecnologia de la parla.

Segon, la llengua és la nostra eina ideològica més potent, entenent ideologia com el conjunt d’assumpcions dirigeixen els nostres esforços per donar forma i coherència al món. La llengua és pura ideologia, atès que determina no sols els noms de les coses sinó, el que és més important, quines coses poden tenir nom. La qual cosa corrobora el fet que el que és important d’una llengua no és només la quantitat de gent que la parla, també s’ha de tenir en compte el que amb aquesta llengua es diu.

Tercer, i per això mateix, no resulta gens sobrer recordar que a la novel·la 1984, George Orwell ens dibuixa un món en el qual les llibertats de tota mena són progressivament eliminades pel règim del dictador Big Brother. Orwell assegura que limitar el pensament és una de les fites essencials en aquest procés cap a la desaparició de les llibertats, i d’aquí els esforços per a aconseguir una anomenada “novallengua”, que té com a característica essencial que en les progressives edicions del diccionari normatiu hi ha cada vegada menys paraules.

Darrer, qualsevol intent de limitar o eliminar una llengua esdevé, simplement, un atac frontal i mesquí a les llibertats essencials de tothom, i molt en particular, d’aquells que l’empren justament per a això, per a donar forma i coherència al món i la història jutjarà els autors i instigadors d’aitals atacs com es mereixen, com a ridículs grans germans orwellians. Però, mentre arriba el judici de la història, cal rebel·lar-se contra aquests atemptats i lluitar per a la preservació d’un dels elements essencials de la nostra identitat, tant individual com col·lectiva. Amb la llengua també ens hi juguem les nostres llibertats bàsiques. Ara i sempre és un bon moment per a recordar la frase que vaig aprendre de Nadal Batle: la meva pàtria és la meva llengua.

Emocions a l’era digital (dBalears, 20/02/2012)

Fletxa a punt de ferir a un internauta
Vivim en una societat tecnològica, però seguim essent humans, per molt estesa que estigui la idea contrària, la de que la tecnologia ens deshumanitza. Així, per, exemple, no seria la primera vegada que he hagut d’escoltar que un dels perills de tecnologies com Internet ens que ens aïllin de la resta d’humans, una acusació que també va ser feta a la impremta -als llibres- a partir dels tipus mòbils de Gutenberg. Deien, aleshores, que havien de provocar una disminució de l’experiència comunitària, atès que augmentaria la isolació dels individus en fer menys necessari el contacte directe per estar informat. Això ho deien de la impremta i, abans de les xarxes socials, també ho deien de Internet. El fet és que ambdós invents han canviat les dimensions del món accessible i que les emocions -una de les grans preocupacions socials del nostre temps- han trobat la seva forma de manifestar-se en el context de les noves formes de comunicació associades a les tecnologies digitals.

No estic parlant només dels simpàtics emoticons, les imitacions d’expressions fetes amb l’ajut signes de puntuació com ‘:-)’, que venen a ser una de les primeres formes de reforçar missatges en els primers temps de Internet. Tot indica que estem en el camí de trobar altres formes per a transmetre emocions per aquests mitjans, i la cosa inclou els treballs en curs destinats a aconseguir que els ordinadors les interpretin i també que siguin capaces de manifestar-les. Mentre tant, hi ha d’altres recerques que mostren com estem adaptant les diverses tecnologies per tal de transmetre algunes emocions. Per exemple, aquests dies han estat notícia dos professors de la UOC, F. Núñez i M. Fernández, gràcies als resultats de les seves investigacions sobre com aquestes noves maneres d’interactuar es reflecteixen en les relacions sentimentals. El titular era força cridaner, explícit i contundent: Declara’t per SMS, confirma-li que l’estimes per WhatsApp i deixa’l per correu electrònic. És a dir, estem assignant a cada un d’aquests mitjans un paper d’acord amb les seves característiques, com poden ser la immediatesa del primer, la interactivitat del segon i la contundència i fredor del tercer. O sigui que, a qui l’hagin enviat a filar estopa per correu electrònic, sempre li quedarà el consol de pensar que, si més no, amb això està al dia.

Els peus de fang de l’ídol (dBalears, 13/02/2012)

els dos Steve amb una blue box, 1975
Encara no s’ha acabat d’esvair l’encens gastat en elogiar la figura d’Steve Jobs, amb motiu de la seva mort, quan l’FBI ha publicat els informes sobre la seva persona que va redactar arrel del seu possible nomenament per a un càrrec en el govern de Bush pare. L’argument per a tan oportuna publicació és que ha passat el temps legal per a mantenir-los secrets, passat el qual s’han de publicar, la qual cosa ha servit per a que la majoria de mitjans que se n’han fet ressò, destaquin que, segons aquests informes, Jobs no tenia gaires escrúpols i que havia consumit drogues, la qual cosa, sigui dit de passada, em fa molt l’efecte que, en tot cas, eren secrets a veus. He de confessar que a mi em regira molt més saber la metodologia que segueix l’agència federal americana per a elaborar aquests informes: sotmeten a un tercer grau al mateix candidat, així com familiars, amics, coneguts, veïns i saludats. És clar que resulta pràcticament impossible sortir ben parat d’un escrutini com aquest, la qual cosa pot donar una idea de l’immens poder que va arribar a acumular el cappare d’aquesta agència, J. Edgar Hoover, biografiat aquest dies en una pel·lícula dirigida per Clint Eastwood. Tot plegat fa molt poc aconsellable optar a un càrrec públic en aquelles contrades, encara que, ben mirat, si per aquí aplicàssim la mateixa metodologia, per ventura ens estalviaríem més d’un ensurt.

He trobat a faltar en aquestes notícies alguna referència a un altre incident de la vida de Jobs que també el posava al marge de la llei. De fet, no van acabar a la presó ell i l’altre Steve -Wozniak- perquè el policia que els va enganxar se’n va compadir i els va deixar anar. Estaven a una cabina telefònica emprant una “blue box” -capsa blava- per telefonar sense pagar. La fabricació d’aquestes capsetes va ser un gran estímul per a tot un grapat de phreakers, els hackers del sistema telefònic, els quals van aprendre un niu d’electrònica amb aquesta comesa i aquests coneixements els van servir per a inventar els primers ordinadors personals. Per la qual cosa els hem d’estar agraïts, però sembla que no convé gaire recordar-ho. Com no deu convenir escampar gaire una altra notícia del mateix dia de l’informe de l’FBI que assegurava que, segons un estudi científic, tendim a ser més creatius quan estem beguts o cansats, al qual podem afegir, el de fa unes setmanes que assegurava que aprenem millor en condicions d’estrès. Al final no ens quedarà més remei que desaprendre els consells que hem rebut al llarg de la nostra vida. Si els que ens hem arribar a assimilar, és clar.

(La foto, del 1975, mostra els dos Steve culejant una blue box. L’he treta d’aquí)

Equivocats (dBalears, 15/01/2012)

rotativa antiga
Devers la segona meitat de la dècada dels 90, quan Internet començava a prendre força, érem molts els que dèiem que s’arribaria a un nou equilibri entre la xarxa i la resta de mitjans de comunicació i que cadascun acabaria per ocupar el seu lloc. Els antics s’haurien d’adaptar a la irrupció del nou per tal d’arribar a un nou ecosistema. Era el que havia passat quan va aparèixer la ràdio i, desprès, la televisió. Els diaris es varen haver d’adaptar al nou escenari que creava la ràdio i, desprès, varen ser els diaris i la ràdio els que s’adaptaren a la televisió. L’equilibri consistia en que la ràdio donava la notícia, la televisió la mostrava i el diari l’analitzava. D’aquesta manera, cada un tenia la seva rellevància i raó de ser. Pensàvem que aquest equilibri es redefiniria amb l’arribada d’internet i que tot seguiria igual. Les dades que tenim avui comencen a demostrar que estàvem ben equivocats. L’actual crisi generalitzada dels diaris, no es pot explicar només per la crisi econòmica, tot i que aquesta influeix i la fa més palesa. Tant els diaris més grans com els més petits semblen que fan aigua per tots els costats, sense que, de moment, hi hagi gaires indicis de solució.

Algunes veus comencen a explicar aquesta crisi a partir del paper que fan les xarxes socials, convertides en autèntics substituts de les places i fleques de poble, que era el lloc on tradicionalment s’intercanviaven les informacions rellevants, molt abans que els diaris començassin a arribar a tots els racons i que augmentés de forma significativa el nombre de persones que els podien llegir. Internet ha fet tornar el món molt petit i les xarxes socials venen a fer el paper d’aquests llocs on les comunitats s’informaven del que passava d’una forma interactiva, tots podien ser emissors i receptors, possibilitat trencada per les característiques dels mitjans tradicionals, on només uns pocs poden parlar i la resta només pot escoltar. Potser l’error estava en que, quan fèiem aquesta anàlisi, partíem de l’existència dels diaris i no vam tenir en compte el que passava abans, quan les dimensions de cada comunitat estava l’abast de la plaça del poble. El món accessible era realment molt petit. Els diaris, la ràdio i la televisió el varen fer tornar gran, però relegant la majoria a simples espectadors, una situació que internet i les xarxes socials han canviat de forma radical, empetitint el món, però sense deixar de costat la seva complexitat. Ens equivocarem aleshores i potser ens equivoquem ara, però si jo tingués alguna responsabilitat en la gestió d’un diari, ho començaria a mirar des d’aquesta perspectiva. Total, ja no queda gran cosa a perdre.